divendres, 12 de maig de 2017

Cal violar el blanc

L’amic Francesc, em va donar l’altre dia un CD que l’escola Massana havia fet com a commemoració del seu 85è aniversari.
Només obrir el fullet que contenia com a referència del contingut, va aparèixer un escrit.
Explicava les sensacions de l’autor (poeta) davant del no-res, quan t’empeny la necessitat o l’obligació.
Vaig entendre el seu sentiment. I per això el reprodueixo.

A més, l’autor és Palau i Fabre, del qual se celebra el centenari del seu naixement.

Cal violar el blanc. Cal violar la nostra ment cada cop que es nega a servir-nos, encara que el fruit de la violació ens desesperi.

Potser la desesperació de la decepció és més interessant que la del blanc.












 


Capítol en blanc

El blanc es fa desitjar. La violació comença.
¿Deixar o no deixar el blanc?
Però deixar-lo és sempre deixar-lo per a un altre.
Tots els espais en blanc són per a mi, són per a vos, són per a qui primer arribi.
Una tela en blanc, una quartilla en blanc, una carta en blanc.
Tot és possible. Tot s’amaga darrere el blanc.
El blanc és sempre metàl·lic, acerat, i punxa els ulls.
Un vers sobre la quartilla, una taca sobre la carta, un color sobre la tela,
són funcions elementals, essencials, necessàries.

Però un vers en requereix un altre, una frase en demana una altra, un color sol amb el blanc resulta incestuós, provocatiu, ofensiu, immoral.
És una copulació massa ostensible.
¿A qui es dirigeix principalment el blanc?
¿A la nostra ploma, al nostre enteniment, al nostre pinzell?
A cap d’ells: el blanc es dirigeix sempre al nostre sexe. Cal violar el blanc.
Allí la taca roja diu la seva sang, el blau diu el seu mar o el verd la seva entranya.
Cal combatre la inhumanitat del blanc fins a fer-lo plorar, fer-lo gemegar, fer-li confessar tots els secrets, obligar-lo a despullar-se.
Llavors potser ens dirà amb accent desesperat les nits passades vora del foc, esperant, amb la tristesa dels grisos de la mà.
O sabrem una passió nodrida entre les dents sense ni un tros de pa per mastegar.
O ens revelarà, a cau d’orella, aquell matí puríssim que duia amagat sota l’arc de la cella.

No hi ha cap marbre de Grècia darrere el blanc.


Josep Palau i Fabre



---------
 

dilluns, 18 de juliol de 2016

Memòria d'activitats 2015

A principis d'any, des del Col·legi, em van proposar si volia fer la memòria d'activitats de l'any 2015. No hi havia una data determinada però volien que no quedés aturada, perquè encara no tenien les dels anys 2013 i 2014.

L'encàrrec, no venia amb cap indicació. De fet, em van dir que jo mateix, que veiés les anteriors i decidís el que cregués més convenient.

I em vaig trobar entre dues opcions, una de bàsica (de molt bàsica), la dels anys 2011-2012 i una altra de molt complexa, la dels anys 2013-2014 (de la que hi havia una part feta i en format PDF).

El meu primer objectiu era ser eficient, resoldre l'encàrrec dins un termini correcte per ambdues parts i fer-ho amb una proposta de disseny pràctica sense deixar de banda un fil singular i diferenciador. 

El concepte a treballar va ser el temps (res de sorprenent, per altra banda, tractant-se d'una memòria), i el vaig conceptualitzar de dues maneres:
- Com a espai on s'amunteguen fets
- Com a "suport" on es desenvolupen aquests fets

Començaria a treballar a partir del període maig-juny, un cop les classes van reduint el pes docent. Tot i això, des de l'abril vaig iniciar la visualització mental del concepte. En principi, pensant en els anys com a un punt concret dins una línia indefinida que anava d'esquerra a dreta travessant tota la contracoberta i coberta (sempre penso en la coberta com a punt de referència del que ha de ser l'estructura conceptual de la composició). 
Però va aparèixer una nova imatge. Qualsevol fet és el resultat d'un progrés. Només es fa real en el moment que es concreta, que es fa públic. Res no existeix fins que en fem constància: realitzar una acció, presentar un fet, fer una trobada, etc. Aquesta constatació fa real l'esdeveniment, l'activa, el fa visible i... l'enfonsa sense remei en el passat. 

A partir d'aquí, la imatge mental (encara no havia fet cap encaix gràfic) es va transformant en un motiu més d'acord amb el concepte "memòria". Desapareix el temps indefinit i em quedo amb la visualització de l'any 2015.


La idea es va anar fent visible amb croquis ràpids. El transcurs del temps de cada acció, fet o esdeveniment, s'aturaria en el moment que es fa real, en el moment que podrà passar a formar part de les realitats exposades a la Memòria d'Activitats.


El transcurs del temps el vaig visualitzar en un crescendo cromàtic i la seva constatació en un color sòlid, contundent i estàtic. I com la realitat és una teranyina on les coses, les idees, les reflexions i les accions es van encreuant, vaig fer aparèixer una teranyina reticular que em serviria per situar els diferents esdeveniments d'una manera metafòrica, en absolut fidedigna.

Un cop clar el procés, només calia vestir gràficament el contingut, sense deixar de banda la premissa inicial: per temps i per convicció personal, la memòria havia de ser senzilla, "breu" i amb una controlada càrrega gràfica.

La memòria impresa es va presentar a l'Assemblea celebrada l'11 de juliol del 2016, a l'Institut d'Estudis Catalans.





---------------------------------


diumenge, 5 de juny de 2016

El voluntarisme, una energia malbaratada

Tinc una certa experiència en projectes voluntariosos, d'aquells que es fan amb el convenciment que si no és per l'esforç d'uns quants, mai veurien la llum. I, dels que, majoritàriament, un cop veuen la llum, tornen a la foscor sense arribar a l'adolescència.

El cas de Gràfic, la primera revista que va editar el Col·legi de Disseny Gràfic de Catalunya, és, malauradament, un d'aquests projectes. El Col·legi es va fer oficial l'octubre del 2004. La revista que editava l'associació que va treballar per crear el Col·legi es va tancar tan aviat es va saber que el Col·legi seria oficial. La necessitat de donar un suport informatiu a la nova entitat es feia palesa, sobretot en el cas d'una entitat que aixoplugava els professionals de la comunicació visual.

Quan un projecte es planteja amb limitacions pressupostàries i de disponibilitat de col·laboradors reals, caldria plantejar-se si l'esforç d'iniciar-lo té algun tipus de sentit. Però llavors és quan apareixen els voluntaristes.

Un voluntarista és una persona que es creu necessària per fer possible un projecte que diuen que interessarà a tothom.

Hi ha la publicitat com a eina de suport econòmic, però no ens enganyem, la publicitat arriba quan el projecte pot garantir resultats i fins que no arriba aquell moment, la publicitat s'aconsegueix per la mateixa regla del voluntarisme: amics i coneguts que, tot sabent que no en trauran un benefici, valoren la idea de ser en un suport que els hi pot donar prestigi i perquè disposen d'un petit pressupost que ajudarà a donar l'empenta que tot projecte necessita en un principi.

La revista tenia un director editorial (per noms que no sigui), Sebastià Duatis i per dissenyar-la i maquetar-la, un altre voluntarista: jo mateix.

De fet, hi havia un equip de redacció. Però malgrat algunes col·laboracions entusiastes (Toni Planells, Francesc Morera i Jesús Del Hoyo varen signar col·laboracions), tothom s'apuntava al carro de les idees i prou. Així, Duatis i jo vàrem donar forma a un projecte que sabíem amb data de caducitat.

Els esforços i les possibilitats de Sebastià varen donar un to a la revista que no satisfeia als exigents que volien tenir a les mans un Graphis o un Étapes. Però teníem el que teníem i la voluntat arriba fins on arriba i les disponibilitats tenen un límit i parlar és molt fàcil...

El cas és que, per al número "0", el número que donaria la pauta del model que podíem tirar endavant, em vaig plantejar el disseny de la coberta amb una fotografia a tota pàgina. Era una opció fàcil, en el sentit que no ens obligava a generar un disseny complex i, de ben segur, sempre tindríem més d'una opció per triar. I vaig triar-ne una de meva, amb l'objectiu que fos una proposta suggeridora més que definidora del contingut. Al cap i a la fi, els continguts ens eren impossibles de preveure i sempre era més pràctic utilitzar imatges neutres que aplicar alguna referent a un article amb el risc de no disposar, en algun número, d'una imatge prou interessant.

Com era de suposar, les cobertes sempre es van fer amb imatges meves, imatges que tenien el vistiplau de Sebastià, com a director editorial (!).

Vam arribar al número 3. Quatre publicacions no van poder atraure més voluntaristes per generar continguts i l'esgotament personal, que no físic, acaba posant la realitat per damunt de tot.

Aquí teniu la història de les imatges que van servir per fer de coberta de la revista:






La primera és de l'any 2006 (el número 0 va sortir amb data Estiu 2006). Forma part d'una sèrie de fotografies preses als carrers de Barcelona i plantejades des del vessant de l'interès gràfic. Va ser l'any que el comediant Alberto Rivera es va despullar per fer-se veure en el món polític com a cap visible dels anticatalans de Ciudadanos. La imatge de la tapa de clavegueram tenia unes formes atractives i els reflexos de l'aigua de la pluja li donaven un aspecte de proximitat que es va perdre en la publicació en paper.








La imatge del número 1 forma part d'una sèrie que vaig fer en un magatzem de roba de segona mà o de temporades anteriors, a la zona de Les Halles, a Paris. La imatge que vaig triar em va semblar molt interessant pel tema del color i la textura gràfica que agafen les peces, penjades i pressionades en un dels molts suports que oferia la botiga.








Per al número 2 vaig triar una forma gràfica. El pictograma que representa a persones amb minusvalidesa física i que senyalitzava una plaça d'aparcament a la cala de Sa Tuna, a Begur. Hi havia un rerefons humorístic en fer evident que quan van repintar el senyal, la plantilla era diferent de la que havien fet servir temps abans. En aquest cas, la imatge tenia una total i absoluta relació amb la professió i, perquè no, amb un article a l'interior que parlava de Disseny per a tothom (Design for all).










Per al número 3 vaig fer servir una imatge gràfica. Quan encara no es disposaven de projectors connectats als ordinadors per poder visualitzar directament dels programes o aplicacions visuals, era habitual utilitzar suports transparents impresos i projectats amb "projectors de transparències".

Un dia, vaig decidir fer neteja (tinc naturalesa d'eliminador) i llençar els suports que m'havien ajudat a donar classe els primers anys. Però abans d'eliminar aquell material impossible de reutilitzar, vaig voler provar que passaria si col·locava les transparències sobre la taula de llum i fotografiava el resultat. Va ser un experiment molt interessant i que va donar per moltes proves. Vaig triar una que enllaçava amb el concepte pictograma.


-------------------

dilluns, 30 de maig de 2016

Publicitat i recursos


L'altre dia, quan vaig ser a l'andana de l'estació de Provença dels FGC per pujar a Terrassa, em vaig adonar que la publicitat s'havia apropiat d'un petit espai que fins llavors s'havia mantingut alliberat de la seva aclaparadora cobdícia. Es tracta d'una petita franja, llisa i metàl·lica que corona un envà de protecció situat a la vora de l'andana, just a la banda de l'accés als trens. Aquest envà és de vidre o similar, exceptuant l'estructura que el suporta. A la part superior, per estètica o per necessitat, l'estructura té uns 40 o 50 cm d'alçada i una amplada tan llarga com la de la mateixa estructura (en aquesta estació, la dels dos primers trens). 

Esperar a l'andana de Provença (via 1) no és del tot agradable a les hores punta. L'andana és molt estreta i rep una gran circulació de persones, entre les que accedeixen directament i les que ho fan des de la connexió amb la línia 5 del metro. Per això, a l'accés que dóna a la connexió amb el metro es va construir l'envà protector.
Ara, gràcies a la publicitat, aquesta espera es fa molt desagradable. No només pel que significa d'invasió forçada d'un espai, sinó perquè la campanya publicitària amb la qual ens han obligat a combregar és estèticament deplorable.

Ens publiciten una sèrie d'actuacions humorístiques a diversos teatres de Barcelona i per animar la gent, han posat imatges dels suposats humoristes. Veient les cares que haurien de ser suggeridores, és fàcil d'intuir que es tracta d'humoristes espanyols d'aquells que omplen espais en les televisions privades i públiques del país veí. I, tot plegat, no fa més que incidir en aquella sensació que tinc que l'humor espanyol té tendència a caure en la grolleria, la bufetada sacsejadora i el mal gust d'un humor poc intel·ligent i primari.




Ara bé, per donar sentit i credibilitat a la campanya, el/la creatiu/va va decidir incorporar un element cultural que ho dignifiqués. Com si aplicar qualsevol tipus de recurs* servís per fer que els criticaires com jo tinguem la temptació de no veure el que hi ha i ens deixem portar per l'eficàcia del recurs fàcil.

Fa molts anys que conec els recursos que un pot utilitzar per fer-se fàcil i ràpida la resolució d'un projecte. Normalment, quan el recurs es fa evident, el treball del creatiu ha estat dolent de solemnitat.

A la campanya, hi han posat una frase que es veu que va dir Charles Chaplin: un día sin risas es un día perdido. Si ens fixem, el text de la frase és en castellà, mentre el de la localització de la venda d'entrades és en català. Un fet que evidencia que la campanya va dirigida a un públic de parla castellana i consumidor dels més simples programes humorístics dels canals televisius d'Espanya.

Pensant en l'abús habitual d'aquest recurs, he volgut dedicar una mica de temps en una inèdita recerca del que mai s'ha publicat en cap recull de frases de gent famosa. I he trobat aquesta, per si algú la vol aprofitar per desar-la en el calaix de RECURSOS:


"Mantenir els teus principis et pot costar més d'un refredat"
Mahatma Gandhi



*Recurs: una feina feta per algú que altres utilitzen, sense cap problema.

-------------------------------------------------------------------------------------

dissabte, 23 d’abril de 2016

Sumidrinades en blanc i negre

“Sí, está ahí, pero no está solo. ¿Qué palabras escucha en este momento? ¿Qué miradas dirige al ser que le habla? Y, después, después, cuando la lucecita se apague, ¿qué gestos hará?”


Avui, dia de Sant Jordi, Sumi m’ha recomanat un llibre. Llibre que imaginava de vell, però no. Sense haver de buscar-lo, l’he trobat, a la llibreria Taifa, al carrer Verdi. És un llibre que recull una part de la correspondència entre una dona de classe alta i el seu amant, casat, a l’època d’entre guerres, a París. L'edició recull textos eròtics sorprenents, perquè el llenguatge que ella empra no era, encara, habitual en la literatura. Per tant, es tracta d’una dona que s’avança al moment en el qual determinades maneres de dir es faran públiques. Reflecteix, en definitiva, el que passa quan una muller, que té cultura, expressa els seus sentiments tal com li ragen, sense encotillaments. Però encara l’he de llegir.

El cas és que això m’ha fet recordar el dia que li vaig fer a Sumi un gràfic. L’abril del 2012 la vaig retratar en el món de la fantasia, en plena efervescència bedesemera. I el gràfic és el que us mostro aquí, un gràfic acompanyat de textos que, com podreu comprendre, no eren “simulats”.





És una de tantes “sumidrinades” fetes des de llavors. I en segueixo fent, com ara aquesta… Ningú no és perfecte!





“La pasión de Mademoiselle S”, Anònim. Seix Barral.

-----------

dijous, 21 d’abril de 2016

Com si no passés el temps...

Abans d’ahir va arribar la factura de la llum… i em vaig adonar del nou logotip d’Endesa.



El primer que vaig pensar és com pot ser que, des d’Espanya sempre ens arribin treballs gràfics d’entitats importants mancats de sentit visual, pobres i maldestres. De fet, em va recordar el logotip de l’antiga TVE, un logo fet, de ben segur, per un delineant que devia ser amic o conegut del llavors director de l’entitat.



Abans de caure, sense pietat, sobre el treball gràfic, he volgut copsar la notícia a Internet. I he trobat el que els castellans diuen “la gota que colma el vaso”. A la web de Gráffica fan un recull de la presentació internacional. Recordem que Endesa, per tal que no fos catalana, els espanyols del PP la van vendre a ENEL, una companyia italiana. Doncs bé, ENEL ha encarregat el treball gràfic a Wolff Olins, el Landor anglès, o sigui, una fàbrica de xurros que et pot sorprendre amb una meravella o et pot sacsejar amb una autèntica pobresa gràfica. Si llegiu l’article, us adonareu de la, cada cop més habitual, capacitat de justificar el nou disseny des de la vessant del màrqueting (encara que li diguin “branding”). Veureu com els “pensadors” troben que el més important és la coordinació i la gestió de la marca i, el menys important, és si aquesta té una solidesa gràfica i aporta valors en el seu distintiu visual.

Us deixo dues opinions amb les quals hi estic d’acord. Al final, tanta carrera universitària només servirà per construir arguments. El disseny gràfic acabarà sent un text argumental, una redacció d’estratègies. La gràfica quedarà pels que no saben veure la utilitat dels arguments de venda i encara creuen que l’impacte visual té alguna mena de sentit…

Això sí, la parafernàlia de la presentació i les aplicacions està al nivell que caldria esperar d’una multinacional gràfica.


“Siempre intento ser objetivo con estas cosas. Hace 2 semanas entré en un piso en el que hacía 20 años que no entraba nadie… Pues bien, al abrir la puerta había una carta con el nuevo logo de Endesa (yo no sabía que era el nuevo) y pensé que era una carta que llevaba allí años… Le dije a mi compañero: “Parece mentira las mierdas que se hacían hace 20 años para empresas grandes… En este caso puedo decir que fui 100% objetivo…
Ahora me entero de que es la nueva imagen de ENDESA… La campaña me encanta y la idea… pero el logo, es de los peores que he visto en mi vida…

Estas cosas son las que me hacen comprobar que el precio y la calidad de un logo están en la capacidad persuasoria del que vende y en el bolsillo del que compra.”

“La marca como diseñadora, no me parece bien resuelta. Ahora, el plan de comunicación y la homogeneización de la campaña en global, no discuto que sí ha sido un acierto pero les queda mucho para que se vea una marca orgullosa de su imagen, porque las aplicaciones que se muestran en este artículo, se ven maravillosas en la guía de estilos. Eso sí, no pongas otro elemento que el rectángulo. Para comunicaciones donde vienen más cargadas de contenido, el rectángulo estorba soberanamente. El rectángulo sólo se puede poner si opera de protagonista y para subrayar un claim único en toda la composición, pero sino, fatal. Hay que ser equilibrista para poder componer con esta marca y que no te descojone todo lo demás.

Por otra parte, tiene problemas serios de legibilidad en versiones reducidas. La composición de las letras ya es poco difícil cuando dejan al público con tensión por el inacabado de las letras, que además produce dificultad para reconocer los caracteres poniendo dos colores distintos, azul (en degradado) y gris (en plano). Este contraste bastante antinatural, parte las letras en 3. El espacio negativo restante de la letra inacabada, el azul en degradado creando aristas en lugares un poco raros y los grises, todo hace de esta marca un galimatías.”



Adreça de Gráffica:

---------------------

dissabte, 19 de març de 2016

El disseny, eina de distinció



El gràfic mostra la idea de l'empresa que, amb el disseny, destaca d'entre la seva competència


L’any 2003 em vaig associar amb una no dissenyadora. Ho vaig fer perquè el seu marit volia treure profit a una part d’una herència i la volia invertir en muntar-li un petit negoci a la senyora. El cas és que érem amics des de feia anys. D’aquelles amistats mai posades a prova, tot s’ha de dir. 

El marit em va dir que la seva dona deixaria la feina on era i que portaria els clients pels qui treballava (ho feia en una impremta d’etiquetes). Durant un any, només jo em trauria el sou mentre ella anava “aprenent” i feia “la seva feina”, amb els seus clients, però a l’estudi. Em vaig refiar d’ell i, sense adonar-me en la trampa on em ficava, vaig acceptar el tracte i, amb el tracte, el fet que ella no podia saber l’origen de la idea i que havia de ser jo qui li proposés muntar un estudi junts…

El cas és que al cap d’un any, i després que ella reclamés l’estat de comptes del que creia la seva inversió i sense que en cap moment aportés cap dels “seus clients” de l’anterior feina, vaig haver de dir-li la veritat. Allò va ser un autèntic “rosari de l’aurora” i jo em vaig trobar entrampat en el muntatge legal que va muntar el marit, un poca solta que només tenia nivell per enganyar babaus com jo. Em va saber molt de greu per ella, innocent, legal i enganyada. A més, li tenia molt d’afecte… 

El cas és que ella, va preferir creure el marit abans que enfrontar-se a una realitat per a la qual no volia estar preparada. Jo babau i ella covarda. Certament, una associació condemnada al fracàs més absolut!



Per promocionar el nou estudi: Domènec Lleida i Associats, vam fer un catàleg amb només les meves feines, és clar. El catàleg tenia com a eix la distinció i el disseny gràfic era l’eina que permetia distingir l’empresa dins el mercat.





Coberta i doble pàgina interior

---------