divendres, 12 de maig de 2017

Cal violar el blanc

L’amic Francesc, em va donar l’altre dia un CD que l’escola Massana havia fet com a commemoració del seu 85è aniversari.
Només obrir el fullet que contenia com a referència del contingut, va aparèixer un escrit.
Explicava les sensacions de l’autor (poeta) davant del no-res, quan t’empeny la necessitat o l’obligació.
Vaig entendre el seu sentiment. I per això el reprodueixo.

A més, l’autor és Palau i Fabre, del qual se celebra el centenari del seu naixement.

Cal violar el blanc. Cal violar la nostra ment cada cop que es nega a servir-nos, encara que el fruit de la violació ens desesperi.

Potser la desesperació de la decepció és més interessant que la del blanc.












 


Capítol en blanc

El blanc es fa desitjar. La violació comença.
¿Deixar o no deixar el blanc?
Però deixar-lo és sempre deixar-lo per a un altre.
Tots els espais en blanc són per a mi, són per a vos, són per a qui primer arribi.
Una tela en blanc, una quartilla en blanc, una carta en blanc.
Tot és possible. Tot s’amaga darrere el blanc.
El blanc és sempre metàl·lic, acerat, i punxa els ulls.
Un vers sobre la quartilla, una taca sobre la carta, un color sobre la tela,
són funcions elementals, essencials, necessàries.

Però un vers en requereix un altre, una frase en demana una altra, un color sol amb el blanc resulta incestuós, provocatiu, ofensiu, immoral.
És una copulació massa ostensible.
¿A qui es dirigeix principalment el blanc?
¿A la nostra ploma, al nostre enteniment, al nostre pinzell?
A cap d’ells: el blanc es dirigeix sempre al nostre sexe. Cal violar el blanc.
Allí la taca roja diu la seva sang, el blau diu el seu mar o el verd la seva entranya.
Cal combatre la inhumanitat del blanc fins a fer-lo plorar, fer-lo gemegar, fer-li confessar tots els secrets, obligar-lo a despullar-se.
Llavors potser ens dirà amb accent desesperat les nits passades vora del foc, esperant, amb la tristesa dels grisos de la mà.
O sabrem una passió nodrida entre les dents sense ni un tros de pa per mastegar.
O ens revelarà, a cau d’orella, aquell matí puríssim que duia amagat sota l’arc de la cella.

No hi ha cap marbre de Grècia darrere el blanc.


Josep Palau i Fabre



---------
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada